Diumenge per la tarda. Pota bastant estona jugant a la play. Dissenya estratègies, fa fitxatges, juga partits i després de molt d'esforç, guanya la lliga. Esta jugant la seva ultima jornada. Tot l'esforç que ha posat se'n pot anar en orris en aquest partit. Escolta el xiulet i comença el partit. Minut 32, mira el rellotge d'un dels aparells connectats a la TV. 17:32 marquen els LEDs. Tot i saber que perd la lliga, apaga la TV i puja com una bala a la seva habitació. Encén el PC i el aparell de radio.
Per l'aparell, sona la veu familiar d'un desconegut anunciant la alineació del equip. Mentres escolta, es configura el PC per poder veure el partit. Ho te tot preparat. 17:48 marca el rellotge. Obre Twitter i penja les primeres imatges del camp. Sap que per a molta gent, es la font mes ràpida d'imatges. Tota aquella gent que no coneix, pero amb la que sembla parla ja porta bastant activitat.
Esta pendent de la radio, de les imatges de TV i del twitter. Ell sap que pot semblar estressant, pero al cap i a la fi, se sent en família, feliç de poder parlar amb aquella gent durant el partit i el post.
--
L'arbitre ha xiulat el final. 1-1. No era el millor resultat, pensa, però tampoc era tan dolent. Surten els jugadors, l'entrenador fa les últimes declaracions al mitjans i de cop i volta aquell mon s'apaga, s'extingeix, com si mai hagués estat allà. Per la radio parlen de la reforma laboral, a la xarxa la gent parla del seu dia a dia i el seu monitor de TV només mostra unes franges de color. Ell torna al seu mon real, al mon on només es un pringat, es el últim mico, es el "noi dels ordinadors", pero en el fons sap que aquell mon que tan anyora tornarà el cap de setmana i qui sap si, a partir del setembre, entre setmana , amb els mes grans d'Europa.
S.
