Frustracions.

No puc ser optimista. Mai ho he sigut, no ho soc ni ho sere. Potser ho semblo, pero es una fatxada, i les fatxades, simplement son aixo, fatxades.

I si, estic frustrat. Frustrat amb el mon, pero sobretot frustrat amb mi mateix. Jo no se que he fet, pero el Karma no deixa de ferme putades dia si i dia tambe... i frustat amb mateix perque em faig mal, ho se, i m'autotorturo fotent el meu propi dit a la meva llaga. I aixo fa mal, molt mal.

S.

Agafa el MP3. Posa el aleatori i comença a sonar "Calgary 88" d'Antònia Font. Aquella cançó te alguna cosa que la fa especial. La música sona a tot volum pels petits auriculars que te a la orella. Esta sol a l'habitacio, i sabent que els seus companys trigaríen en venir es posa a cantar. Agafa aquella lllibreta que li va semblar una xorrada i comença a escriure. Reflexiona sobre el que ha fet, el que ha passat i sobre la amistat que acabava de desaparèixer. Es burxa molt i deixa d'escriure. Mira el movil. Marca les 00:56. Truca a algu de BCN. No li agafa, com ell esperava. Un dijous a quarts d'una qui escolta el mòbil. Prova a un altre numero. L'agafen i es posen a xerrar. Ell plora, l'interlocutor dorm.
01:23. Una petita dosis d'optimisme li fa pensar que les coses s'arreglarien. Va tenir mala sort i no va passar. 01:48. Piquen a la porta amb insistència. Obre, i els seus companys es posen a dormir. Ell fa el mateix.
--
Deixa pasar unes hores. No passa res. Uns dies, tampoc. Llavors es quan es dona compte que no tornarà, que va ser un idiota al perdre-la i en el moment de fer coses que no tocaven.
S.
Àudio:
Minutos musicales - Antònia Font

Felicitat

Diumenge per la tarda. Pota bastant estona jugant a la play. Dissenya estratègies, fa fitxatges, juga partits i després de molt d'esforç, guanya la lliga. Esta jugant la seva ultima jornada. Tot l'esforç que ha posat se'n pot anar en orris en aquest partit. Escolta el xiulet i comença el partit. Minut 32, mira el rellotge d'un dels aparells connectats a la TV. 17:32 marquen els LEDs. Tot i saber que perd la lliga, apaga la TV i puja com una bala a la seva habitació. Encén el PC i el aparell de radio.
Per l'aparell, sona la veu familiar d'un desconegut anunciant la alineació del equip. Mentres escolta, es configura el PC per poder veure el partit. Ho te tot preparat. 17:48 marca el rellotge. Obre Twitter i penja les primeres imatges del camp. Sap que per a molta gent, es la font mes ràpida d'imatges. Tota aquella gent que no coneix, pero amb la que sembla parla ja porta bastant activitat.
Esta pendent de la radio, de les imatges de TV i del twitter. Ell sap que pot semblar estressant, pero al cap i a la fi, se sent en família, feliç de poder parlar amb aquella gent durant el partit i el post.
--
L'arbitre ha xiulat el final. 1-1. No era el millor resultat, pensa, però tampoc era tan dolent. Surten els jugadors, l'entrenador fa les últimes declaracions al mitjans i de cop i volta aquell mon s'apaga, s'extingeix, com si mai hagués estat allà. Per la radio parlen de la reforma laboral, a la xarxa la gent parla del seu dia a dia i el seu monitor de TV només mostra unes franges de color. Ell torna al seu mon real, al mon on només es un pringat, es el últim mico, es el "noi dels ordinadors", pero en el fons sap que aquell mon que tan anyora tornarà el cap de setmana i qui sap si, a partir del setembre, entre setmana , amb els mes grans d'Europa.
S.

(Des)ilusions

" Si ens creem ilusions, el mes probable es que ens decepcionem si no es cumpliran les nostres expectatives, i si les superem, la nostra fita serà mes alta i al final ens decepcionarem". Si no em falla la memòria, una blogger va dir això en algun moment.
Un cop t'ho diuen, et dones compte de que portes 17 anys basant la teva vida en ilusions i expectatives i que portes 17 anys veient com la fita cau. I en comptes de deixar-la al terra i seguir fent camí, la única cosa que faig es tornar-la a colocar per prepararme per fer un altre salt i tornar a veure com les meves expectatives cauen.
Aquest argument esta molt be, però que faig amb les expectatives que tinc, les abandono? Es la única cosa que tinc a debatre del que vas dir.
S.
Àudio:
Imagina - La Pegatina

Sorpreses.

Moltes vegades la vida et dona sorpreses. A vegades, son positives o a vegades negatives. O potser no son sorpreses que ens afecten directament, però et sorpren el fet.
Avui, ha estat una d'aquestes nits plenes de contrastos.
Primer de tot, la sorpresa positiva ja me'la vaig endur fa uns dies, quan vaig veure que la Judit em va convidar al seu aniversari, als seus 18, una cosa -- en principi -- reservada per a les persones amb les que confies mes. I la sorpresa negativa arriba 10 segons després, al veure que soc l'unic noi de la classe que hi va. Però, que passa si només pensem en les coses negatives? Doncs que potser deixes passar per davant teu algunes coses positives.
Sincerament, el que crec que hauríeu i hauriem de fer (encara que jo no sigui ningú per opinar) es posar el nosaltres pel davant del jo, així les coses ens aniran millor a tots.
Les coses podíen haver anat millor? Si. Però els "i si" son dolents, els fets no es poden modificar. A vegades no passen les coses que nosaltres voldríem, però així es la vida.
S.
Àudio: Una cançó que , incomprensiblament, vaig trobar a faltar el dia d'ahir:
Manel - Aniversari

Carlota, Artur, Laia, Pau...

La situació es repeteix tres cops per setmana. Entrem a la classe, predisposats a fer els exercisis, els listenings i les compositions que ens mani, però gairebé mai es aixi. A la minima, ens posem a parlar sobre la vida quotidiana als Estats Units. Les primeres classes esta be fer-ho, pero quan ja es la 651246827896 vegada que escoltes la mateixa anécdota, doncs optes per fer qualsevol altra cosa. En una d'aquestes classes, la meva companya de taula i jo vam començar a fer una llista amb noms catalans. En aquella llista van sortir diversos noms: Carlota, Artur, Laia, Pau... però mes tard m'en vaig adonar que faltava un vital: Roc.

Sí, evidentment està influenciat per Trepitja Fort de Lax, i cada cop que l'escolto, me n'adono dels valors que transmet la cançó. I crec que son uns valors que tot pare o mare hauria de transmetre als seus fills.
S.

Per cert, se que a vegades sóc massa pesat i que em fico on no em demanen... gracies per soportar-me E.

Audio:
Lax 'n' Busto - Trepitja Fort
Macèdonia - Trepitja Fort (Spotify) Una versió que demostra el que es pot fer amb una simple guitarra!

Favors.

Tarda de dimecres. Una persona amb la que em porto be em demana un favor. Fa un parell de setmanes l'hagués pogut ajudar, ara ja no. Li dic que no puc, li explico els motius però segueix insistint. Normalment, (i crec que no soc l'unic) elimino els mails un cop passats un parell de dies després de llegir-los.
L'email en qüestió, eliminat. I el fet de buscar-ho a Google em costa el mateix que a tu. I no ets l'unic que ho fas, tranquil, que la gent tendeix a demanar coses que amb una cerca a Google es troba. Però això no vol dir que deixi de fer els favors, si puc fer-ho i se ho faré.
S.
PD: No, a Google no he trobat res. Potser altra gent et pot ajudar.

4/366

Avui ha estat un dia bastant extrany. Primer, per la conversa amb el Enric i segon per la descoordinació amb la Clàudia a la hora d'anar a l'aniversari de la Marta. Del primer no parlaré, no m'afecta i no trobo ètic fer-ho, així que parlaré de com ha anat el vespre de l'aniversari de la Marta.
18 anys només es fan un cop a la vida [típic i tòpic], així que la Marta va voler fer una festa a la qual em va convidar.
Aquesta festa, ha anat be, però vull criticar la capacitat que te la gent de marxar a la hora de recollir i de no fer cas a les "normes" que hi havien. Si a dins no es pot fumar, doncs no es fuma. Us toca passar fred a fora, no teniu un altre. I ha sigut bastant penós veure el teatre mig buit quan la gent ha començat a recollir. No es la meva gran passió oculta el escombrar i recollir trossos de globus, però toca ajudar, colaborar amb la resta. Us semblaria be que jo anés a casa vostra, pringues el pis i marxés sense recollir? En fi, coses que fan sentir vergonya aliena.
S.
PD: Marta, se que la meva dedicatòria es bastant penosa, però tenia molta pressió i res d'inspiració. Però com tot en aquesta vida te solució!

2011 2.0

Serà difícil d'oblidar aquell dia. Me'n recordo perfectament. Em vas dir de quedar, de xerrar una estona i llavors va ser quan em vas sorprendre. Em vas donar aquesta llibreta que tinc al meu costat, amb una dedicatòria / carta de presentació i em vas dir que era perquè escribis les meves frases "filosofiques" que penjava a facebook i el msn. Ha plogut molt desde aleshores, qui m'anava a dir a mi que m'obriria aquest bloc, utilitzaria Twitter, ens diacutiriem 72835192625372 vegades, faria alguna cosa bastant heavy i el que va passar amb la teva amiga.
Sí, han passat moltes coses, però que l'altre dia estiguessim els dos xerrant, va ser una completa sensació de deja-vu. Els dos sols, xerrant sobre unes persones que tu coneixes millor que jo.
S.
PD: Porta't be!